La frase "Oh my girl!" no va ser la única cosa que ens va acompanyar durant el viatge. L'autoestopista que vam recollir va resultar ser un zombi d'home-llop... jeje, no va per aquí la cosa :P. Però fa por, eh.
Ara he llegit l'
ultim post de la noe. Un relat fascinant. Bé, jo soc fàcilment fascinable i tinc poc criteri, però crec que si jo no fos jo (amb tot el que impliqués), seria igualment fascinant (Natxo, segur que hi tens quelcom a dir). El cas es que descriu que ella va en cotxe per un bosc, és de nit i les pors la envaeixen, els monstres... Ho explica realment bé,
llegiu el post el que encara no ho heu fet, o com a mínim obriu una pestanya amb el link per llegir-lo després de llegir el meu post. Com m'agrada donar voltes i voltes, eh. jeje. Doncs m'ha fet pensar en un bosc en el que el Porras i jo vam tenir la desgracia d'entrar.
De nit tot és més amenaçador, això és així per a tothom (menys per el "Joan sense Por").
Aquest relat va succeir a Alemanya a prop d'un poble anomenat Plötzky. (Cal dir que la informació que donaré pot ser parcial o totalment falsa. No intencionadament sinó per no recordar-la i per no voler anar a buscar el diari del viatge que tinc a l'habitació i on hi ha la historia subjectivament verídica.)
Com ja us he dit, el Porras s'ho va currar molt i va fer un itinerari per Europa (passant per Ginebra però no per Suïssa (mola, eh)). També va buscar alguns càmpings a prop dels llocs on pararíem. Els dos primers prou bé, però el que ens ocupa... (No soc un bon narrador, i faig un abús dels parèntesi per explicar tonteries. Com que segur que us perdeu entre tant comentari com a mínim espero arrancar-vos una rialla en algun moment del post. nyiki-nyaka-pi).
(De moment fa molta por el relat, eh, uuuh, jo aniria a buscar una llanterna per si marxa la llum mentre és de nit o per si hi ha un eclipsi durant el dia. Mai se sap).
La nit ens va caçar i ens vam trobar en mig de Plötzky sense saber on anar a buscar el càmping (tot i els esforços de la Clea). Vam veure una parella al costat d'una furgoneta i vam valorar si parar o no. Vam decidir parar per preguntar. Quan vam sortir del cotxe, la parella ja no hi era. Una mica estrany. En un tres i no res s'havien esfumat...
Minuts més tard vam trobar, per casualitat, una indicació al càmping que buscàvem i vam sortir de la carretera principal. (craso error). Vam seguir el camí de la indicació. Ja començàvem a dubtar si l'havíem deixat enrere quan vam veure una nova indicació en un pal de fusta. Vam seguir. Cada cop allò era més tètric, solitari, fosc, sinistre. Rodejàvem un càmping, però no veiem cap entrada oberta. Cap llum al càmping. Res. El camí limitava amb el bosc. Uns arbres alts plens de foscor i potencialment de criatures i monstres desitjosos de treure'ns els ulls (per exemple).
El Porras va començar a dir que era un bosc de zombis i homes-llop. Jo vaig riure. Però cada cop ens endinsàvem més i més. Un trencant, i totes les possibilitats incloïen camins encara més estrets que l'anterior. Ara el bosc ja era una presencia impossible de passar per alt. Els ulls imaginaris de milers de besties amb sed de sang ens miraven i esperaven que sortíssim del cotxe. Homes amb barres de ferro es preparaven per trencar els vidres del cotxe i fer-nos qui sap què. Potser convertir-nos en zombis... o homes-llop!!
El cotxe seguia avançant... nosaltres cada cop més acollonits. I les bèsties, els zombis, els homes-llop i els homes-no-llop amb les barres de ferro mirant-nos des del bosc...
- Girem cua?
- Sí
- Val
Sí, vam deixar enrere aquell bosc maligne que ens volia absorbir i després d'uns moments de patiment vam tornar a la carretera principal. On vam trobar una altra indicació que ens va portar per un camí més decent a un càmping força impressionant (on vam descobrir que per dutxar-te has de pagar, que les cambreres consulten als cuiners per fer un check-in del càmping i que cap de les dues professions allà representades parlen l'anglès decentment).
Al dia següent vam sentir crits de quitxalla provinents de la direcció de l'altre càmping. Crits agònics, de terror. Segur que s'havien trobat amb les bèsties, els zombis, els homes-llop i els homes-no-llop amb les barres de ferro al bosc maligne. Pobres nens...
De tot se n'aprèn i quan dies després, a França, vam anar a parar a un càmping on no es veia ni una anima vam trigar poc a marxar de l'indret. Teníem clar que era un càmping de zombis, i els zombis no ens acaben de fer el pes.
Clar que després vam passar per la porta de l'Infern i vam entrar a un càmping amb una porta de cementiri (d'aquestes metaliques i de barrots) que es va obrir sola fent un soroll esgarrifant i on un nen d'uns 12 anys (amb la mateixa polaritat magnètica que nosaltres) ens va oferir una habitació.
Però això ja és una altra història.
jeje, quins records....
ja heu llegit
el post de la noe??
Aquesta foto m'agrada :)
